Horaci

El gènere

Horaci va conrear tres gèneres: iambe (Epodes), sàtira (Sàtires i Epístoles) i lírica (Odes i Carmen saeculare). La PAU l’enquadra en la lírica.

Lírica. A Grècia era la poesia cantada amb la lira, davant l’èpica recitada. Els models d’Horaci són Safo i Alceu de Lesbos (ss. VII-VI aC), que donen nom a les estrofes sàfica i alcaica, Anacreont de Teos i Píndar. Horaci vol entrar en el cànon alexandrí dels nou lírics: quodsi me lyricis vatibus inseres, / sublimi feriam sidera vertice («però si em comptes entre els poetes lírics, tocaré les estrelles amb el cap ben alt», Odes I 1, 35-36). A Roma el van precedir Catul i els neotèrics, amb poesia breu i culta, i Catul ja havia fet servir l’estrofa sàfica (poemes 11 i 51). Les Odes fan servir metres eolis, gairebé sempre en estrofes de quatre versos: l’estrofa alcaica, la preferida, en 37 odes; la sàfica, en 25 odes i el Carmen saeculare; els asclepiadeus, en 34.

Iambe. És la poesia d’invectiva d’Arquíloc de Paros (s. VII aC). Horaci diu que va ser el primer a portar-lo al Laci, imitant-ne el ritme i l’esperit, no els atacs personals (Epístoles I 19, 23-25).

Sàtira. És l’únic gènere que Roma reclamava com a propi: Satura quidem tota nostra est («la sàtira, en canvi, és del tot nostra», Quintilià X 1, 93). Enni va escriure Saturae en metres variats i Lucili (s. II aC) va fixar l’hexàmetre i la crítica personal i social. Horaci l’elogia per enginyós, però el considera durus componere versus, matusser en versificar (Sàtires I 4, 6-8). Les seves sàtires són sermones, «xerrades» en hexàmetres amb anècdotes, diàlegs i faules, guiades per la pregunta ridentem dicere verum / quid vetat? («què impedeix dir la veritat rient?», Sàtires I 1, 24-25).

Biografia

Segons la Vita Horati atribuïda a Suetoni i els seus propis poemes, va néixer el 8 de desembre del 65 aC a Venusia (Venosa), entre Apúlia i Lucània; la data és segura, perquè Suetoni en dona el dia i els cònsols. Era fill d’un llibert (libertino patre natum, Sàtires I 6, 6), cobrador en subhastes segons Suetoni, però va néixer lliure. El pare el va portar a estudiar a Roma, amb el gramàtic Orbili, i després a Atenes (c. 46-45 aC), on va estudiar filosofia.

Després de l’assassinat de Cèsar es va unir a Brut, que el va fer tribú militar, i va combatre a Filips (42 aC). Més tard va recordar amb autoironia que va fugir relicta non bene parmula, «deixant sense glòria l’escut» (Odes II 7, 10). Amb l’amnistia va aconseguir un lloc de scriba quaestorius, secretari de l’erari, però havia perdut la finca paterna, confiscada per als veterans. Diu que la pobresa el va empènyer a escriure versos (Epístoles II 2, 50-52).

A principis del 38 aC Virgili i Vari el van presentar a Mecenas (Sàtires I 6, 54-55), conseller d’Octavi. Mecenas li va regalar a mitjan anys 30 una finca a la Sabina, probablement prop de Licenza, el seu ideal de vida retirada. August li va oferir ser el seu secretari personal (epistularum officium); Horaci ho va rebutjar sense perdre’n l’amistat. August li va encarregar el Carmen saeculare (17 aC) i odes sobre les victòries de Tiberi i Drus, cosa que segons Suetoni el va «obligar» a afegir el llibre IV de les Odes (no és segur que l’encàrrec fos el llibre sencer), i li va demanar una carta, que és l’Epístola II 1.

Va morir a Roma el 27 de novembre del 8 aC, en el seu 57è any, poc després de Mecenas. Va nomenar hereu August de paraula i va ser enterrat a l’Esquilí, al costat de Mecenas, que havia demanat a August en el seu testament: Horati Flacci ut mei esto memor!

La seva vida recorre el pas de la República al Principat, de Filips a Àccium (31 aC) i als Jocs Seculars del 17. Horaci va passar de republicà derrotat a poeta gairebé oficial (Britannica: virtually poet laureate), sense perdre la seva independència personal.

Obres

Dates segons la Britannica; l’Enciclopèdia Catalana (EC) en dona algunes de diferents.

Odes (Carmina)

103 poemes en quatre llibres (38, 20, 30 i 15). Els llibres I-III es van publicar el 23 aC i van dedicats a Mecenas: s’obren amb Maecenas atavis edite regibus (I 1, 1) i es tanquen amb la III 30, en el mateix metre. El llibre IV va sortir cap al 13 aC.

Estructura i personatges. Cada oda s’adreça a algú (Mecenas, Leucònoe, Taliarc, Del·li, Licini, Pòstum, o dones com Pirra, Lídia i Cloe). Comença amb una escena concreta (neu, una font, un banquet), fa un gir i acaba en una màxima moral.

Temes. El temps que fuig i la mort, el gaudi moderat del present, el terme mitjà, el vi, l’amistat, l’amor sense gran passió, la glòria del poeta i la Roma d’August.

Les més conegudes: - I 9, el Soracte (a Taliarc), alcaica. Un paisatge d’hivern porta a la invitació a tirar llenya al foc i servir vi, i després a la moral: quid sit futurum cras, fuge quaerere (v. 13). - I 11, carpe diem (a Leucònoe), vuit versos en asclepiadeu major. Que no consulti «els números babilonis» (l’astrologia) per saber quan moriran, que accepti el que vingui i aprofiti el dia. - I 37, Nunc est bibendum, alcaica. Celebra la victòria d’Octavi i la mort de Cleòpatra (30 aC). La reina comença essent el fatale monstrum (v. 21) i acaba com una heroïna que tria morir amb les serps per no desfilar en el triomf: non humilis mulier (v. 32). És propaganda d’Àccium amb admiració final per l’enemiga. - II 3, Aequam memento (a Del·li): conservar l’ànim serè en la desgràcia i en la fortuna, perquè la mort és segura. - II 10, aurea mediocritas (a Licini), sàfica. Amb una imatge nàutica (no endinsar-se sempre en alta mar ni arrambar-se massa a la costa) defensa el terme mitjà: qui l’estima no viu en una casa miserable ni en un palau envejat. - II 14, Eheu fugaces (a Pòstum), alcaica: la fugida dels anys. - III 1-6, «Odes romanes», sis odes en alcaica. Horaci parla com a Musarum sacerdos (III 1, 3) i defensa els valors augustals: moderació (III 1), virtut militar (Dulce et decorum est pro patria mori, III 2, 13), clemència (III 4), l’exemple de Règul (III 5) i la restauració moral (III 6). - III 30, Exegi monumentum, epíleg dels llibres I-III. La seva poesia és un monument aere perennius que ni la pluja ni els anys destruiran; non omnis moriar, perquè serà recordat com el primer que va adaptar el cant eoli a Itàlia.

Sàtires (Sermones)

Dos llibres: el I (10 poemes, c. 35 aC; EC: c. 37) i el II (8 poemes, 30-29 aC), en hexàmetres i to de conversa.

Llibre I. La I 1 ataca l’avarícia i el descontentament amb la pròpia sort (est modus in rebus, v. 106). Les I 4 i I 10 tracten de la poètica del gènere i critiquen Lucili. La I 6 parla del seu pare llibert i de la seva arribada a Mecenas. - I 9, «el pesat». Horaci passeja per la Via Sacra (Ibam forte via sacra, sicut meus est mos, v. 1) quan se li enganxa un desconegut que vol que el presenti a Mecenas. No aconsegueix desfer-se’n, i el seu amic Aristi Fusc, de broma, es nega a ajudar-lo. Al final l’adversari del pesat el cita a judici i Horaci se salva: sic me servavit Apollo (v. 78). Temes: la vida urbana, el cercle de Mecenas presentat sense enveges i l’humor autobiogràfic.

Llibre II, més dialogat. A la II 1 pregunta al jurista Trebaci si convé escriure sàtira. - II 6, el ratolí de camp i el de ciutat. Comença agraint la finca sabina (Hoc erat in votis: modus agri non ita magnus, v. 1) i oposa les molèsties de Roma (clients, encàrrecs, peticions) a la pau del camp. Tanca amb la faula que explica el veí Cervi: el ratolí de ciutat es burla de la pobresa del seu amic i se l’emporta a un palau; uns gossos els espanten durant el banquet i el ratolí de camp torna al seu forat, perquè prefereix la seguretat pobra. Temes: vida retirada i menyspreu de la ciutat.

Epodes (Iambi)

Disset poemes iàmbics a la manera d’Arquíloc, publicats el 30-29 aC (EC: 40-31). El més famós és l’Epode 2, Beatus ille: un elogi de la vida al camp que resulta ser el discurs de l’usurer Alfi, que al final torna a cobrar els seus préstecs.

Carmen saeculare

Himne coral en estrofes sàfiques encarregat per August per als Jocs Seculars del 17 aC, adreçat a Apol·lo i Diana. El consagra com a poeta oficial.

Epístoles

Cartes en hexàmetres. El llibre I (20 cartes, c. 20 aC) proposa un ideal de vida filosòfica eclèctica (sapere aude, I 2, 40). El llibre II en té dues: a August (II 1), sobre la història de la literatura llatina, i a Flor (II 2).

Ars poetica (Epístola als Pisons)

Carta en hexàmetres a un pare i dos fills de la família Pisó, de data discutida. És la preceptiva més influent d’Occident després d’Aristòtil: decòrum, començar in medias res (v. 148), unir l’útil i l’agradable (v. 343) i polir el text.

Estil

La llengua d’Horaci és urbana i sòbria: evita l’arcaisme i el vulgarisme. Sàtires i Epístoles imiten la conversa culta, amb preguntes, interrupcions i diàlegs. A les Odes el lèxic és selecte i les combinacions de paraules, inesperades: Petroni va parlar de la seva curiosa felicitas, «encert acurat» (Satiricó 118, 5), i Quintilià el va anomenar verbis felicissime audax, «audaç amb un encert felicíssim en les paraules» (X 1, 96). Fa servir molt l’hipèrbaton: a Vides ut alta stet nive candidum / Soracte (Odes I 9, 1-2) l’adjectiu espera el seu substantiu fins al vers següent. La seva brevetat sentenciosa ha donat molts proverbis (est modus in rebus, sapere aude, nil desperandum).

• dum loquimur, fugerit invida / aetas: carpe diem quam minimum credula postero (Odes I 11, 7-8): «mentre parlem, haurà fugit el temps envejós: aprofita el dia, confiant al mínim en l’endemà». El futur perfet fugerit dona el temps per perdut, invida / aetas va encavalcat i carpe és una metàfora agrícola, «cull».
• auream quisquis mediocritatem / diligit (Odes II 10, 5-6): «qui estima l’àuria mitjania». El que és «mitjà» és «d’or», i l’encavalcament deixa el verb diligit al començament del vers següent.
• Pallida Mors aequo pulsat pede pauperum tabernas / regumque turris (Odes I 4, 13-14): «la pàl·lida Mort truca amb peu igual a les barraques dels pobres i a les torres dels reis». Personificació, al·literació de p, que imita el cop a la porta, i antítesi entre pobres i reis.

Importància i influència

A Roma. Amb Virgili és el gran clàssic augustal. Ovidi recorda haver-lo sentit recitar (Tristia IV 10, 49-50) i Quintilià el considera gairebé l’únic líric llatí digne de lectura (lyricorum idem Horatius fere solus legi dignus, X 1, 96).

Edat mitjana. Es llegien sobretot les Sàtires, les Epístoles i l’Ars com a obres morals. Dant el posa al Llimbs com a Orazio satiro (Infern IV 89).

Literatura castellana. Garcilaso té ecos de l’Epode 2 a l’Égloga II i va introduir l’estrofa anomenada lira, presa de Bernardo Tasso, amb l’Ode ad florem Gnidi. Fray Luis de León va fer les primeres traduccions castellanes d’odes i epodes completes d’Horaci (més de vint odes i l’Epode 2), en lires; la majoria es van imprimir el 1631, en edició de Quevedo. La seva «Oda a la vida retirada» («¡Qué descansada vida / la del que huye el mundanal ruido…!») es relaciona tradicionalment amb el beatus ille, i la «Profecía del Tajo» amb Odes I 15, la profecia de Nereu a Paris.

Europa. L’Ars poetica és la base de les poètiques classicistes, com la de Boileau (1674), i Kant va prendre sapere aude com a lema de la Il·lustració (1784).

Literatura catalana. Segons l’Enciclopèdia Catalana, a la Renaixença el van traduir Josep Forteza i Joan Sardà a Lo Gai Saber, i el 1922 Isidre Vilaró i Codina. La Fundació Bernat Metge va publicar les seves Sàtires i epístoles, traduïdes per Isidor Ribas i Llorenç Riber. L’horacianisme català culmina en les Horacianes de Miquel Costa i Llobera.

Tòpics literaris

Tòpics que Horaci va encunyar o difondre: - Carpe diem: carpe diem quam minimum credula postero (Odes I 11, 8). Encunyat per ell, amb antecedents en la lírica grega i l’epicureisme. - Beatus ille: Beatus ille qui procul negotiis (Epode 2, 1). Base de la «lloança de l’aldea». El poema és irònic, perquè el diu l’usurer Alfi, que no canvia de vida; la tradició el va llegir com un elogi sincer. - Aurea mediocritas: auream quisquis mediocritatem / diligit (Odes II 10, 5-6). El terme mitjà d’Aristòtil. Va sortir a la PAU de juny de 2025. - Non omnis moriar, la immortalitat per la poesia (Odes III 30, 6). Ovidi l’imita al final de les Metamorfosis (XV 871-879). - La mort igualadora: Pallida Mors aequo pulsat pede pauperum tabernas / regumque turris (Odes I 4, 13-14). Antecedent de Jorge Manrique. - Dulce et decorum est pro patria mori (Odes III 2, 13). - Menyspreu de cort i lloança de l’aldea: Epode 2 i Sàtires II 6.

Atribucions errònies: - Fugit irreparabile tempus és de Virgili: Sed fugit interea, fugit inreparabile tempus (Geòrgiques III 284). L’equivalent horacià és Eheu fugaces… labuntur anni (II 14, 1-2) o fugerit invida aetas (I 11, 7-8). - Tempus fugit és la forma proverbial abreujada del vers de Virgili; no és a Horaci. La PAU de juny de 2025 la va fer servir com a distractor. - Locus amoenus no és horacià: el paisatge ideal ve d’Homer, Teòcrit i Virgili. Horaci fa servir l’adjectiu amoenus (ruris amoeni, Epístoles I 10, 6) i critica aquestes descripcions a l’Ars poetica (v. 17). - Collige, virgo, rosas prové del De rosis nascentibus, d’atribució dubtosa a Ausoni. És una variant del carpe diem, no d’Horaci.