Ovidi

El gènere

Ovidi conrea dos gèneres. L’elegia amorosa es defineix pel metre, el dístic elegíac (un hexàmetre dactílic i un «pentàmetre» de dos hemistiquis de dos peus i mig), no pel tema. A Grècia hi va haver elegia guerrera (Cal·lí, Tirteu), moral (Teògnis, Soló) i amorosa (Mimnerm), i en època hel·lenística l’erudita de Cal·límac, amb el seu ideal de poesia breu i polida. L’elegia eròtica en primera persona, la del poeta enamorat d’una estimada amb pseudònim, no té cap model grec conservat i es considera en bona part creació romana, a partir de l’epigrama hel·lenístic, la comèdia nova i Catul.

El cànon el dona el mateix Ovidi: Corneli Gal (Licòride), Tibul (Dèlia, Nèmesi), Properci (Cíntia) i ell, quart i últim (quartus ab his serie temporis ipse fui, «jo vaig ser el quart d’ells en l’ordre del temps», Tristia IV 10, 54). Les convencions són la puella o domina amb nom fictici, el poeta pobre que menysprea la política i la riquesa, el servitium amoris, la militia amoris, el paraclausithyron (lament davant la porta tancada), el rival ric, l’alcavota, la recusatio de l’èpica i la immortalitat per la poesia. Ovidi les fa explícites i hi juga. Quintilià: Ovidius utroque lascivior, sicut durior Gallus («Ovidi, més juganer que tots dos [Tibul i Properci], com Gal és més dur», Inst. orat. X 1, 93).

La poesia èpico-didàctica ve d’Hesíode (Treballs i dies) i Arat, i a Roma la conreen Lucreci i les Geòrgiques de Virgili: un mestre instrueix un deixeble, en hexàmetres, amb digressions mítiques. Ovidi la transforma. Escriu didàctica paròdica en dístics sobre l’amor i la cosmètica (Ars amatoria, Remedia, Medicamina) i els Fasti, elegia etiològica a la manera dels Aitia de Cal·límac. Les Metamorfosis són èpica en hexàmetres amb un component enciclopèdic i etiològic (origen de plantes, animals, constel·lacions i costums): d’aquí «epicodidàctica».

Biografia

La font principal és la seva autobiografia en vers, Tristia IV 10: Ille ego qui fuerim, tenerorum lusor amorum, / quem legis, ut noris, accipe posteritas («Perquè sàpigues qui vaig ser jo, el qui va jugar amb els tendres amors, a qui llegeixes, escolta, posteritat»). Es completa amb la resta dels Tristia, les Epistulae ex Ponto, Sèneca el Vell i Jeroni.

Va néixer a Sulmona, al país dels pelignes, el 20 de març del 43 aC, l’any en què van morir els cònsols Hirci i Pansa. La data és segura. Era de família eqüestre antiga. Va estudiar retòrica a Roma; Sèneca el Vell (Controvèrsies II 2, 8) diu que va ser alumne del rètor Areli Fusc i admirador de Porci Latró, i que la seva oratòria ja semblava solutum carmen, «poesia en prosa». El pare el volia apartar de la poesia, però quod temptabam scribere versus erat («el que intentava escriure era vers», IV 10, 26). Va viatjar a Atenes, l’Àsia Menor i Sicília. Va ser un dels tresviri i va renunciar al Senat. Va pertànyer al cercle de Messal·la Corví, no al de Mecenas; va tractar Horaci i Properci, i Virgili només el va veure (Vergilium vidi tantum, IV 10, 51). Es va casar tres vegades; la tercera esposa el va defensar des de Roma. Amb els Amores i l’Ars va ser el poeta de moda.

La seva generació no va viure d’adulta les guerres civils i no comparteix l’agraïment de Virgili i Horaci per la pau augustal. La seva poesia eròtica xoca amb el programa moral del príncep: les lleis júlies sobre el matrimoni i l’adulteri (18 aC).

El 8 dC August el va relegar a Tomis (avui Constança, Romania), a la mar Negra. Va ser relegatio, no exilium: va conservar la ciutadania i els béns (relegatus, non exul, Tristia II 137). Les causes: perdiderint cum me duo crimina, carmen et error (Tristia II 207). El carmen és l’Ars amatoria, publicada uns deu anys abans; l’error, una cosa que va veure sense voler, i ell es compara amb Actèon. La hipòtesi més estesa és una complicitat involuntària en l’escàndol de Júlia la Menor, néta d’August, relegada aquell mateix any. En marxar va cremar la seva còpia de les Metamorfosis, que ja circulaven (Tristia I 7, 13-22). Va morir a Tomis el 17 o 18 dC, sense el perdó d’August ni de Tiberi. El seu epitafi: ingenio perii Naso poeta meo («jo, el poeta Nasó, vaig morir pel meu propi enginy», Tristia III 3, 74).

Obres

Obra amorosa (dístics elegíacs)

Amores (3 llibres; una primera edició en 5, perduda, c. 16-15 aC; la segona, c. 8-3 aC). Dedicats en gran part a Corinna, nom fictici. Recorren les convencions: I 1, recusatio (Cupido li «roba» un peu a l’hexàmetre); I 6, paraclausithyron; I 9, militia amoris; I 15, immortalitat per la poesia; II 6, la mort del lloro de Corinna, paròdia de Catul.

Heroides. Cartes d’heroïnes mítiques als seus amants absents (Penèlope, Dido, Ariadna…); les cartes dobles 16-21 i la de Safo tenen autenticitat discutida. Ovidi diu haver inventat el gènere (Ars III 346).

Ars amatoria (3 llibres, c. 1 aC - 2 dC). Didàctica paròdica: Siquis in hoc artem populo non novit amandi, / hoc legat et lecto carmine doctus amet («Si algú en aquest poble no coneix l’art d’estimar, que llegeixi això i, instruït pel poema, estimi», I 1-2). Llibre I, com conquerir una dona; II, com conservar-la; III, consells a les dones. És el carmen de l’exili.

Remedia amoris (c. 2 dC), palinòdia paròdica de l’Ars (Principiis obsta, v. 91). Medicamina faciei femineae, uns 100 versos sobre cosmètica. Medea, tragèdia perduda; segons Quintilià, mostrava el que Ovidi hauria pogut fer si hagués dominat el seu enginy.

Fasti

Calendari poètic de les festes romanes, amb el seu origen, la seva astronomia i la seva història, en dístics. En queden 6 llibres (gener-juny) de 12 previstos; l’exili el va interrompre. Dedicat a August, el va tornar a dedicar a Germànic.

Obra de l’exili (dístics elegíacs)

Tristia (5 llibres, c. 9-12 dC): el viatge, la vida a Tomis, la súplica a August (llibre II) i l’autobiografia (IV 10). Epistulae ex Ponto (4 llibres, 13-16 dC): cartes a amics esmentats pel seu nom demanant-los que intercedeixin. Ibis: malediccions contra un enemic anònim, a imitació de Cal·límac.

Metamorfosis

Forma. Epopeia en hexàmetres en 15 llibres, amb gairebé 250 mites, escrita c. 2-8 dC. Proemi (I 1-4): In nova fert animus mutatas dicere formas / corpora; di, coeptis (nam vos mutastis et illas) / adspirate meis primaque ab origine mundi / ad mea perpetuum deducite tempora carmen! («El meu esperit m’empeny a cantar les formes canviades en cossos nous; déus, ja que també vosaltres les vau canviar, afavoriu la meva empresa i conduïu un cant continu des de l’origen del món fins als meus temps»). El carmen perpetuum és l’èpica llarga que Cal·límac rebutjava, i deducite se sol llegir com una picada d’ullet al «cant fi» cal·limaqui: un poema llarg fet de peces breus i polides.

Estructura. És cronològica. La divisió tradicional, els talls de la qual discuteix la crítica, té tres blocs: I-V/VI, déus (cosmogonia, diluvi, Dafne, Faetó, cicle tebà, Ceres, Aracne); VI-XI, herois (Medea, Dèdal, Ifis, el cant d’Orfeu al llibre X); XII-XV, «història» (Troia, Enees, Pitàgores amb Omnia mutantur, nihil interit, Cèsar i August). L’epíleg (XV 871-879) replica Horaci: Iamque opus exegi, quod nec Iovis ira nec ignis / nec poterit ferrum nec edax abolere vetustas.

Tècnica i temes. Les històries s’enllacen amb transicions enginyoses i amb narracions emmarcades a càrrec de narradors interns (les Miníades, la Musa Cal·líope, Orfeu). Hi ha ècfrasis i monòlegs retòrics. Temes: l’amor, gairebé sempre destructiu; la supèrbia castigada; la crueltat divina; l’art i l’artista; la identitat; l’etiologia.

Com es pregunta a la PAU

L’exercici 3 B dona quatre fragments en català (traducció d’Adela M. Trepat i Anna M. de Saavedra) i quatre noms; cal encerclar el del personatge que parla. Encert: 0,5; error: −0,16; en blanc, 0. Els distractors són personatges d’altres passatges, i també es pregunta pels secundaris.

Encara no ha sortit cap fragment dels passatges de Dafne, Narcís, Ariadna, Dèdal i Ícar ni Orfeu i Eurídice: els seus protagonistes només han aparegut com a distractors (de l’examen de setembre de 2025 no se’n coneixen els distractors).

1. Deucalió i Pirra, I 313-415

• Personatges: Deucalió (fill de Prometeu), Pirra (filla d’Epimeteu), Júpiter, Temis.
• Argument: després del diluvi, la barca dels dos únics justos encalla al Parnàs. Temis els ordena ossaque post tergum magnae iactate parentis («llanceu darrere l’esquena els ossos de la gran mare», 383). Pirra s’horroritza; Deucalió entén que són les pedres de la Terra.
• Transformació: les pedres de Deucalió es converteixen en homes i les de Pirra en dones.
• Sentit: renovació de la humanitat, pietas recompensada, origen de la duresa humana (inde genus durum sumus, 414).
• PAU: setembre de 2026, parla Deucalió a Pirra (I 363-364: o utinam possim populos reparare paternis / artibus; les «arts del meu pare» són les de Prometeu, que va modelar l’home amb fang, I 82-83).

2. Apol·lo i Dafne, I 452-567

• Personatges: Apol·lo, Cupido, Dafne (nimfa caçadora, filla del riu Peneu), Peneu.
• Argument: Apol·lo, orgullós d’haver matat Pitó, es burla de l’arc de Cupido. Aquest li clava una fletxa d’or, que enamora, i a Dafne una de plom, que allunya l’amor. Apol·lo la persegueix.
• Transformació: Dafne demana al seu pare que destrueixi la seva bellesa i es converteix en llorer. Apol·lo el fa el seu arbre i guardià de les portes d’August (postibus Augustis eadem fidissima custos, 562).
• Sentit: primer amor del poema i programàtic (l’amor venç els déus); virginitat davant el desig; etiologia del llorer.
• PAU: només com a distractor (setembre de 2026).

3. Faetó, II 1-400

• Personatges: Faetó, el Sol (Febus), la seva mare Clímene, la Terra, Júpiter, les Helíades, Cicne.
• Argument: per demostrar que és fill del Sol, Faetó li demana de conduir el seu carro un dia. El pare, obligat pel seu jurament, li aconsella medio tutissimus ibis («aniràs més segur pel mig», 137). Els cavalls es desboquen i el món crema (etiologies: pell dels etíops, desert de Líbia). Júpiter el fulmina i cau a l’Erídan.
• Transformació: les Helíades en pollancres, i les seves llàgrimes en ambre; Cicne en cigne.
• Sentit: hybris juvenil i valor del terme mitjà, com Ícar.
• PAU: juny de 2026, parla Febus («Ets digne de ser anomenat fill meu»).

4. Actèon i Diana, III 138-252

• Personatges: Actèon (nét de Cadme, fill d’Autònoe), Diana i les seves nimfes, els gossos.
• Argument: Actèon deixa la cacera i arriba sense voler a la gruta de Gargàfia, on Diana es banya nua.
• Transformació: Diana li llança aigua i el converteix en cérvol perquè no ho pugui explicar. Els seus propis gossos l’esquarteren.
• Sentit: una desgràcia, no un delicte: quod enim scelus error habebat? («quin crim hi havia en un error?», 142). Crueltat divina. Ovidi es compara amb Actèon a l’exili.
• PAU: juny de 2024 (ex. 4: Diana diu «Ara conta que m’has vist sense vels» abans de transformar-lo), setembre de 2025 (Diana) i juny de 2026 (Actèon).

5. Narcís i Eco, III 339-510

• Personatges: Tirèsias, Narcís, Eco, Juno, Nèmesi.
• Argument: Tirèsias prediu que Narcís viurà molt si se non noverit («si no es coneix», 348). Eco, castigada per Juno a repetir les últimes paraules que sent, se n’enamora i és rebutjada. Nèmesi castiga Narcís: s’enamora del seu reflex (iste ego sum, 463).
• Transformació: Eco es consumeix fins a quedar veu i ossos convertits en pedra; Narcís mor i al seu lloc apareix la flor narcís.
• Sentit: amor impossible, autoconeixement fatal, il·lusió i realitat.
• PAU: només com a distractor (juny de 2026).

6. Píram i Tisbe, IV 53-166

• Personatges: Píram, Tisbe, els seus pares, una lleona. Narra una de les Miníades.
• Argument: a Babilònia, dos veïns s’estimen contra la voluntat dels seus pares i es parlen per una escletxa de la paret. Es citen sota una morera de fruits blancs. Tisbe fuig d’una lleona i perd el vel, que aquesta taca de sang. Píram la creu morta i es clava l’espasa; Tisbe torna i es mata amb la mateixa espasa.
• Transformació: només el fruit de la morera, que passa de blanc a fosc, com va demanar Tisbe.
• Sentit: amor prohibit, malentès tràgic, etiologia. És l’esquema de Romeu i Julieta.
• PAU: setembre de 2025 (Tisbe) i setembre de 2026 (Tisbe, abans de matar-se, s’adreça a la morera: At tu quae ramis arbor miserabile corpus / nunc tegis unius, IV 158-159).

7. Ceres i Prosèrpina, V 341-571

• Personatges: Cal·líope (narradora), Plutó, Venus i Cupido, Prosèrpina, Cíane, Ceres, Aretusa, Júpiter, Ascàlaf.
• Argument: Venus fa que Cupido fereixi Plutó, que rapta Prosèrpina a Sicília. Ceres la busca per tot el món i deixa l’illa estèril. Júpiter permet que torni si no ha menjat a l’Infern, però ha menjat grans de magrana. Solució: passa la meitat de l’any amb la seva mare i l’altra meitat amb el seu espòs.
• Transformació: Cíane en aigua; un nen burleta en sargantana; Ascàlaf, que delata Prosèrpina, en mussol; les Sirenes reben ales.
• Sentit: etiologia de les estacions; Ceres civilitzadora; dolor matern.
• PAU: setembre de 2026, parla Cíane a Plutó, a qui intenta barrar el pas («No pots ser gendre de Ceres»: non potes invitae Cereris gener esse, V 415).

8. Aracne, VI 1-145

• Personatges: Minerva (Pal·las), Aracne, jove teixidora de Lídia, d’origen humil.
• Argument: Aracne nega haver après de Pal·las. La deessa, disfressada de vella, li aconsella humilitat i Aracne la desafia. Minerva teixeix la seva victòria sobre Neptú i càstigs de mortals; Aracne, els enganys amorosos dels déus. El tapís és perfecte, i Pal·las l’estripa.
• Transformació: Aracne es penja i Pal·las la converteix en aranya (vive quidem, pende tamen, 136).
• Sentit: càstig de la hybris; l’artista davant el poder (lectura moderna: Aracne-Ovidi davant Minerva-August).
• PAU: setembre de 2025 (Aracne) i juny de 2026 (parla Pal·las disfressada).

9. Ariadna i el Laberint, VIII 152-182

• Personatges: Minos, el Minotaure, Dèdal, Teseu, Ariadna, Bacus.
• Argument: Minos tanca el Minotaure al Laberint de Dèdal. Teseu el mata i en surt gràcies al fil d’Ariadna, a qui abandona a l’illa de Dia. Bacus la consola.
• Transformació: la corona d’Ariadna es converteix en la constel·lació Corona Boreal.
• Sentit: passatge de transició; ingratitud de Teseu; etiologia astral.
• PAU: només com a distractor (setembre de 2026).

10. Dèdal i Ícar, VIII 183-235

• Personatges: Dèdal, Ícar, Minos.
• Argument: Dèdal, tancat a Creta (omnia possideat, non possidet aera Minos, 187), fabrica ales de plomes i cera. Aconsella a Ícar que voli pel mig. Ícar puja massa, el sol fon la cera i cau al mar.
• Transformació: pròpiament no n’hi ha; donen nom a la mar Icària i a l’illa d’Icària.
• Sentit: terme mitjà, límits de la tècnica, amor patern (pater infelix, nec iam pater, 231).
• PAU: només com a distractors (2026).

11. Ifis i Iant, IX 669-797

• Personatges: Ligdus, Teletusa, Isis, Ifis, Iant.
• Argument: a Creta, Ligdus, pobre, ordena matar la criatura si és una nena. Isis demana a Teletusa que la criï; neix nena i la mare la fa passar per nen. Als tretze anys Ifis és promesa amb Iant; s’estimen, però Ifis creu impossible el seu amor. La vigília del casament, mare i filla preguen a Isis.
• Transformació: Ifis passa de dona a home (dona puer solvit quae femina voverat Iphis, 794).
• Sentit: final feliç; deessa benèvola; gènere i identitat.
• PAU: setembre de 2025 (Ligdus) i juny de 2026 (Ifis).

12. Orfeu i Eurídice, X 1-77

• Personatges: Orfeu, Eurídice, Persèfone i Plutó, Caront.
• Argument: Eurídice mor per la mossegada d’un escurçó. Orfeu baixa a l’Infern i commou els seus reis amb el seu cant. Li la tornen si no mira enrere fins a sortir, però flexit amans oculos (57) i ella mor per segona vegada.
• Transformació: no n’hi ha; només comparacions de petrificació.
• Sentit: el poder de la poesia, que gairebé venç la mort; Orfeu com a figura del poeta.
• PAU: només com a distractors (setembre de 2026).

13. Apol·lo i Jacint, X 162-219

• Personatges: Apol·lo, Jacint, jove d’Amicles. Narra Orfeu.
• Argument: jugant al disc, el que llança Apol·lo rebota a terra i colpeja Jacint, que mor. En Ovidi no hi intervé Zèfir: és un accident. Apol·lo se’n culpa.
• Transformació: la sang de Jacint es converteix en la flor jacint, en els pètals de la qual Apol·lo escriu el seu lament, AI AI.
• Sentit: amor diví i dol; etiologia de la flor i de les festes Jacínties.
• PAU: setembre de 2026, parla Apol·lo («Caus, fill d’Èbal»).

Estil

Escriu amb facilitat, i els antics ho van veure com a virtut i com a defecte: Quintilià l’anomena nimium amator ingenii sui, laudandus tamen in partibus («massa enamorat del seu enginy, però digne d’elogi en algunes parts», Inst. orat. X 1, 88). La formació retòrica es nota en els monòlegs (Medea, Narcís, Ifis), els discursos persuasius, les sententiae (video meliora proboque, / deteriora sequor, Met. VII 20-21) i les paradoxes. Fa servir repeticions i paral·lelismes, com Militat omnis amans … militat omnis amans (Amores I 9, 1-2). Segons els manuals, els seus dístics són molt regulars i el seu hexàmetre, ràpid i més dactílic que el de Virgili. Descriu les transformacions pas a pas i manté l’humor i la distància fins i tot en l’èpica.

• in frondem crines, in ramos bracchia crescunt («els cabells creixen en fulles, els braços en branques», Met. I 550): paral·lelisme i al·literació en la transformació de Dafne.
• quod cupio mecum est: inopem me copia fecit («el que desitjo és amb mi: l’abundància m’ha fet pobre», Met. III 466): paradoxa i antítesi.
• si demissior ibis, / unda gravet pennas, si celsior, ignis adurat («si vas més baix, l’aigua et carregarà les ales; si més alt, el foc te les cremarà», Met. VIII 204-205): antítesi bimembre.

Importància i influència

En el seu temps va ser el poeta més famós de la Roma de finals d’August, i amb ell es tanca l’elegia amorosa. La seva relegació és el gran exemple dels límits de la llibertat literària sota el Principat.

• Edat mitjana: l’Ovide moralisé (França, s. XIV) al·legoritza en clau cristiana les Metamorfosis i va influir en Chaucer. Alfons X les va fer servir a la General Estoria.
• Literatura catalana: Francesc Alegre, Los quinze llibres de transformacions del poeta Ovidi (Barcelona, 1494).
• Literatura castellana: Garcilaso, sonet XIII: «A Dafne ya los brazos le crecían / y en luengos ramos vueltos se mostraban». Góngora, Fábula de Píramo y Tisbe, paròdia del relat d’Ovidi. Cervantes el cita.
• Literatura europea: Shakespeare el va llegir en la traducció d’Arthur Golding (1567), que també va influir en Marlowe; Píram i Tisbe apareixen, representats pels artesans, a El somni d’una nit d’estiu. Petrarca juga amb Laura i el llorer (lauro) de Dafne.
• Art: Bernini, Apol·lo i Dafne (1622-1625, Galleria Borghese); Velázquez, Les filadores o La faula d’Aracne (Prado); Ticià, Diana i Actèon (1556-1559, National Gallery de Londres i National Galleries of Scotland).
• Música: Monteverdi, L’Orfeo (1607), i Gluck, Orfeo ed Euridice (1762).