El llatí, una llengua flexiva

1.1. Arrel, tema i desinència

En català sabem qui fa què gràcies a l’ordre de les paraules i a les preposicions: «el gos mossega l’home» no vol dir el mateix que «l’home mossega el gos». En llatí la funció de cada paraula s’indica amb la terminació, anomenada desinència. Per això l’ordre és lliure:

Canis hominem mordet = Hominem canis mordet = «El gos mossega l’home».

Canis acaba com a subjecte; hominem, com a complement directe. Tant és on siguin.

Una paraula flexiva té tres parts:

• Arrel: la part que porta el significat i que comparteixen les paraules de la mateixa família (reg- a rego, rex, regnum).
• Tema: l’arrel més la vocal o els sufixos que la preparen per rebre la desinència (rosa-, domino-, ama-).
• Desinència: la terminació que indica cas i nombre en el nom, o persona i nombre en el verb (ros-am, ama-mus).

1.2. Accidents gramaticals

Els accidents són les informacions que canvien amb la terminació.

• En el nom (substantiu, adjectiu, pronom): gènere (masculí, femení i neutre), nombre (singular i plural) i cas (nominatiu, vocatiu, acusatiu, genitiu, datiu i ablatiu).
• En el verb: persona (1a, 2a, 3a), nombre, temps (present, imperfet, perfet…), mode (indicatiu, subjuntiu, imperatiu) i veu (activa i passiva).

El conjunt de formes d’un nom és la seva declinació; el d’un verb, la seva conjugació.

1.3. Fonètica: com es pronuncia el llatí

Seguim la pronúncia clàssica (la de l’època de Cèsar i Ciceró):

1.4. Prosòdia: quantitat i accent

Les vocals llatines podien ser llargues (ā) o breus (ă). Aquesta diferència, anomenada quantitat, decideix on va l’accent. El llatí no té accent gràfic, però les paraules sí que tenen síl·laba tònica.

Una síl·laba és llarga:

• per naturalesa, si té vocal llarga o diftong: a-mī-cus, Mu-sae;
• per posició, si la seva vocal va seguida de dues consonants o de x, z: fe-nes-tra, I-ler-da.

A més, una vocal davant d’una altra vocal és breu: fi-li-us.

Llei de la penúltima:

1. Les paraules de dues síl·labes s’accentuen en la primera: RÓ-sa, PÁ-ter.
2. Les de tres síl·labes o més s’accentuen en la penúltima si és llarga, i en l’antepenúltima si la penúltima és breu.